Codi oral i codi escrit

Diferències entre oral i escrit

Un individu que vulgui dominar el codi escrit domina una part dels coneixements essencials perquè domina el codi oral de la mateixa llengua, però ha d'aprendre aquelles regles que regeixen l'escrit i que no s'utilitzen en l'oral.

• Diferències contextuals

Canal Oral	Canal Escrit
Canal auditiu. El receptor comprèn amb l'oïda el text.	Canal visual. El receptor llegeix amb els ulls el text. El canal visual té una capacitat de transmissió d'informació superior a l'auditiu (Escarpit, 1973).
El receptor percep successivament (l'un darrera l'altre) els diversos signes del text.	El receptor els percep simultàniament (tots alhora). Aquest fet implica diferències en les estratègies de comprensió dels dos canals.
Comunicació espontània. L'emissor pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receotor està obligat a comprendre el text en el moment de l'emissió i tal com s'emeti.	Comunicació elaborada. L'emissor pot corregir i refer el text, sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer (en quin ordre, velocitat...)
Comunicació immediata en el temps i en l'espai. L'oral és més ràpid i àgil.	Comunicació diferida en el temps i en l'espai.
Comunicació efímera (verba volant). Els sons només són perceptibles el temps que duren en l'aire.	Comunicació duradora (scripta manent). Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L'escrit adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels fets.
Utilitza molt els codis no-verbals: la fesomia i els vestits, el moviment del cos, la conducta tàctil, el parallenguatge1, l'espai de la situació, etc. En una conversació normal, el significat social dels codis no-verbals és del 65%, contra el 35% dels verbals (knapp, 1980).	Els utilitza poc: la disposició de l'espai i del text, la textura del suport, etc.
Hi ha interacció durant l'emissió del text. Mentre parla, l'emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors (McDowell, 1981).	No hi ha interacció durant la composició. L'escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
El context extralingüístic té un paper molt important. L'oral s'hi recolza: codis no-verbals, dixi, etc.	El context és poc important. L'escrit és autònom del context. L'autor crea el context a mesura que escriu el text.

• Diferències textuals

Canal oral	Canal escrit
Adequació
Tendència a marcar la procedència dialectal (geogràfica, social i generacional) de l'emissor. Ús més freqüent de les varietats dialectals.	Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l'emissor. Ús més freqüent de l'estàndard.
Associat a temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats).	Associat a temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics).
Coherència
Selecció menys rigorosa de la formació presència de digressions, canvis de tema, repeticions, dades irrellevants, etc.	Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
Més redundant.	Menys redundant.
Estructura del text oberta: hi ha interacció, l'autor pot modificar-la durant l'emissió.	Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l'autor.
Estructures poc estereotipades: l'emissor té més llibertat per elaborar-les tal com vulgui.	Estructures estereotipades: amb convencions socials, fórmules i frases fetes,etc.
Cohesió
Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions i també alguns elements gramaticals (pronoms, conjuncions,etc.)	Més gramatical: signes de puntuació, pronominalitzacions, sinònims, enllaços (conjuncions, relatius, etc.)
Utilitza molt els elements paralingüístics: canvis de ritme i de velocitat, variació de tonts, etc.	Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses (cursiva, negreta,etc.) i altres codis gràfics (claudators, asterics, etc.)
Utilitza força codis no-verbals: moviments oculars i corporals, gestos, etc.	Utilitza pocs codis no verbals: distribució espaial del text, altres signes visuals (esquemes), etc.
Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context, a la situació, etc.): tu, jo, aquí, ara, etc.	Freqüència alta de referències endofòriques (referides al matex text): ell, aquell, meu, alguns,etc.
Gramàtica: fonologia i grafia
Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids: contraccions,elisions, coicins fonètics...	Gairebé no incorpora aquestes formes.
Gramàtica: morfologia
Prefereix solucions poc formals: relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar), combinacions de pronoms (n'hi), etc.	També usa solucions formals: relatiu composta (el qual), perfet simple (anà), combinacions de pronoms (li'n), etc.
Gramàtica: sintaxi
Tendència a usar estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus (més coordinades i juxtaposades).	Ús freqüent d'estructures més complexes i desenvolupades: oracions més llargues, amb més subordinades relatives, aposicions, amb tot tipus de conjuncions, etc.
Freqüència alta d'anacoluts i frases inacabades.	Absència gairebé absoluta d'aquest tipus d'estructures.
L'ordre dels elements de l'oració és força variable.	Ordre més estable (sub/verb/complements).
El·lipsis freqüents	El·lipsis menys freqüents
Gramàtica: lèxic
Prefereix lèxic no marcat formalment: de pressa, coses, etc.	Tendència a usar lèxic marcat fonamentalment: ràpidament, elements.
Freqüència baixa de mots amb significats específics.	Freqüència molt alta.
Accepta la repetició lèxica.	Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims.
Ús de tics lingüístics o mots paràsit: interjeccions o expressions que s'uses reiteradament (amb valor semàntic: tú!, si?, xaval!; sense valor semàntic: eh...,mmm).	Absència d'aquests elements.
Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament, que van falcant el text (vull dir, llavors, aleshores, doncs,etc.)	Tendència a eliminar-los
Ús freqüent d'onomatopeies, frases fetes, refranys, etc.	Ús molt escàs.

Les comunicacions escrites més corrents són substancialment diferents de les orals, de forma que l'escriptor ha d'utilitzar recursos lingüístics d'adequació, coherència, cohesió i correció gramatical distints.

La relació oral-escrit

La relació oral-escrit ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg de la història.

• Pels medievals l'escrit (llatí) era més important que l'oral (llengües romàniques).
• Al segle XX per la lingüística estructuralista i per a la generativa, l'oral és l'objecte únic dels seus estudis, mentre que l'escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.

Per comprendre quin és el paper real que juga l'oral en la producció i la comprensió de l'escrit, hem d'aclarir quina és la relació que s'estableix entre els dos codis.

El primer analitza la qüestió des de l'òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació oral-escrit, que es corresponen amb tres concepcions de l'ensenyament de la llengua.

Estatus de l'escrit (Vigner)
L'escrit tradicional	L'escrit, codi segon	L'escrit, llengua
L'escrit és l'objecte exclusiu d'aprenentatge.	L'oral és l'objecte primer i primordial.	L'oral i l'escrit són autònoms.
Es refusa qualsevol model oral	S'aprèn l'escrit per transcriure l'oral	S'aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits
Mètodes gramatical i de traducció.	Mètodes àudio-visuals.	Enfocament comunicatiu.

En la concepció tradicional, l'escrit és el model normatiu que cal i seguir. La gramàtica és una gramàtica oracional i prescriptiva de l'escrit i la llengua es presenta monolítica i neutra. Es proscriuen els usos més funcionals de la llengua i s'utilitzen textos descontextualitzats.

Vigner diu que aquesta concepció es correspon amb la utopia de l'existència d'un llenguatge universal en què l'escrit era només patrimoni d'una minoria.

L'escrit com a codi segon es fomenta en la lingüística moderna. Els estudis gramaticals es basen en l'anàlisi de les oracions de l'oral. L'escrit s'utilitza per transcriure aquestes conversacions de forma que s'ensenya el codi escrit però no el text o el discurs escrit.

La tercera concepció creu que l'oral i l'escrit són dos codis diferents o autìonoms que vehiculen la mateixa llengua. Es basa en els estudis de la gramàtica del discurs, que analitzen els textos de la llengua.

Vigner dóna suport a aquesta última concepció, perquè sosté que la producció i la comprensió de l'escrit no depenen de l'oral. Afirma que l'escrit va ser concebut per emmagatzemar informacions. A més a més, recorda que no existeix una correspondència unívoca entre sons i grafies que estableixi un paral·lelisme exacte entre els dos canals.

Scinto presenta tres models diferents de relació oral-escrit:

Estatus de l'escrit (Scinto)

Model dependent	Model equipol·lent	Model independent
(Tradicional)	(Cercle de Praga)	(Glossemàtica)
Llengua oral escrit	Llengua oral escrit	Llengua oral escrit altres manifestacions

En el model dependent, es considera l'oral com la manifestació primera i principal del llenguatge, i l'escrit com a transcripció gràfica del primer. Arguments:

• El filogenètic: l'oral va aparèixer molt abans de l'escrit.
• L'antogenètic: els nadons adquireixen fàcilment i de forma natural l'oral.

Els defensors d'aquest model creuen que l'oral és la manifestació natural dels llenguatge, mentre que l'escrit és un calc cultural.

Scinto afirma que tant l'oral com l'escrit necessiten un detetminat context cultural per desenvolupar-se i que tits dos són capacitats comunicatives potencials de la persona.

El model independent sosté que l'oral i l'escrit són absolutament independents i que només són dues possibles manifestacions amb què es pot expressar el llenguatge.

Scinto pensa que es un model lògic i possible però difícil de defensar.

El model equipol·lent, postula que l'oral i l'escrit tenen característiques estructurals comunes, tot i que desenrotllen funcions distintes i complementàries.

Scinto defensa aquest model perquè és el que explica millora la relació oral-escrit.

En resum, tant Vigner com Scinto defensen l'autonomia de l'escrut respecte l'oral. El primer des de l'òptica de la didàctica de l'expressió escrita, i el segon des de el cap de la psicolingüística. I creuen que l'escrit no necessita l'oral per expressar i comunicar idees, i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l'aprenentatge de la llengua.

La reflexió d'aquesta entrada és que he pogut veure que tant el codi oral com el codi escrit són molt importants en la vida cuotidiana i que, per tant, s'haurien d'ensenyar per igual a les escoles. Moltes vegades, tendim a ensenyar molt a escriure i expressar-nos amb el codi escrit, pensant, que com sabem parlar, no fa falta que ens ensenyin a dominar el codi oral. Però, això, és un error que els mestres haurien de començar a solucionar.

Per acabar, us enllaço una pàgina molt interessant que parla sobre la relació del codi oral i el codi escrit.